dijous, 11 de juliol de 2019

Llegenda del Pont del Diable de Martorell

El pont del Diable és una obra situada entre els municipis de Martorell i Castellbisbal que uneix dues comarques, la del Vallès Occidental i la del Baix Llobregat.
El Pont del Diable, font:wikipedia
El Pont del Diable, font:albertsolerd.blogspot.com

Sobre el pont del diable de Martorell s'expliquen diverses llegendes. Aquí esmento les més conegudes.
Diu la llegenda ... El megàlit que es troba en un camp prop de Palau-solità, el diable el portava a coll des del Montseny, on l'havia arrencat, a Martorell, per acabar-hi el famós pont romà conegut per Pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per a proveir-se d'aigua.
Menhir de la Pedra Llarga de Palau-Solità i Plegamans que es relaciona amb la construcció del Pont del Diable de Martorell, i d’aquesta relació se la coneix també com la Pedra del Diable
Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar i tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes.
Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hostalera i plorant li contà el que li passava.
La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall, qui dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar el de can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí davant.
Font de la informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades


Una altra llegenda explica que ... un dia qualsevol, una velleta passava cada tarda pel pont per buscar aigua a la font de l’Eudó, a l’altra banda del riu Llobregat. Una nit, a causa d’una gran tempesta, l’aigua es va endur el petit pont. Aquell mateix vespre, se li va aparèixer el diable en persona, i li va proposar un pacte: ell reconstruiria el pont en una sola nit a canvi, però, d’emportar-se l’ànima i el cos del primer ésser viu que passés per aquell pont. La velleta va acceptar. El diable es va posar a treballar. Ho va fer a gran velocitat i, quan va sortir el sol, al mig del riu es trobava un gran pont de pedra.
El Diable i la Velleta, font:gegants de martorell
La velleta es va posar contenta, però també va recordar les paraules del diable: “el primer ésser viu que passi pel pont”. Així que abans de sortir de casa va posar dins del seu cistell un gat. Quan va arribar al pont va obrir el cistell i el pobre gat, espantat, va sortir disparat. El diable, enfadat, no va tenir més remei que emportar-se l’ànima de l’animal. Des d’aquest dia, la velleta va poder tornar tranquil·la a buscar aigua a la font usant el pont que el diable havia construït.
Font de l'Eudó, amb la llegenda de la velleta, el diable i el gat, font:josepmrodes.cat

El gat amb la geganta Velleta de Martorell, font:eitb.eus

Font de la informació Martorell.cat

Historia
El Pont del Diable és un pont d'origen romà sobre el riu Llobregat que formava part de la Via Augusta i va ser construït l'any 10 aC per ser transitat per carros de bous, amb una llargada de 130 metres,  L'arc triomfal d'època romana està molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928.
Arc romà d'accés des de Castellbisbal, font:wikipedia

Recordatori del pont del diable, font:josepmrodes.cat

Gravat de Jean-Charles Langlois (1789-1870), Web de la Biblioteca Nacional de Francia, font:oboquirce.blogspot.com
Veure informació Wikipedia Pont del Diable (Martorell)

La Llegenda a Martorell
En el patrimoni cultural de Martorell destaca la representació de la llegenda del Pont del Diable. Aquest any s'ha realitzat la 8a edició a càrrec de la Fura dels Baus que ha coincidit amb la Fira Gastronòmica al passeig del Quarter.
Cartell de la representació de la Llegenda del Pont del diable de La Fura dels Baus, font:martorell.cat
La vetllada llegendària comença amb la plantada i els balls de lluïment de les figures festives locals des de la plaça de la Vila que inclou bastons, gegants, bestiari i capgrossos. Tots els grups culminen la seva actuació amb una cercavila que finalitza al pont del Diable.
Ball de la Velleta i el Diable, font:martorell.cat
 Veure informació Martorell.cat

dimecres, 3 de juliol de 2019

Llegenda El cavaller de Merola


Castell de Merola, altrament Torre de Merola, és un antic castell del municipi de Puig-reig (Berguedà) declarat bé cultural d'interès nacional. Les ruïnes del castell són situades a tocar de l'església nova de Santa Maria de Merola, prop del camí ral i a la riba dreta de la riera de Merola.
La torre de l’homenatge del castell de Merola, font:http://tribunaberguedana.blogspot.com

Església nova Santa Maria de Merola, font:elbergueda.cat
Diu la llegenda ... Quan va saber-se a Barcelona la rendició de la ciutat de Valencià al rei Jaume, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l'entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar fins al límit del lloc que s'havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se'n terres enllà. Quan menys s'ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se'ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres o les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l'entremaliadura i, acompanyat d'un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament.
Entrada triomfal a València del rei Jaume el Conqueridor (any 1238), de Fernando Richart Montesinos (1884), font:Museu de Belles Arts de Castelló
Quan el rei Jaume i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un grau disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell que demanés allò que volgués, que li fora concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s'atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei li digué que allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l'escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; peró, com que paraula de rei no torna enrera, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia. Des d'aleshores que l'escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals va tenir-ne només quatre. L'escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües va ostentar enmig un pal vermell de sang com el de l'escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume.
Escut de Catalunya amb els quatre pals, font:wikipedia
 Font de la informació: Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Historia
Aquesta llegenda és totalment fictícia. Merola és documentat com a fortalesa des del 983. El lloc de Merola formava part del terme casteller de castell de Puig-reig en els segles IX i X, i era habitat per pagesos alouers. La família dels senyors de Merola apareix citada com a vicaris del Castell de Puig-reig i protectors del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XII augmentà el seu protagonisme; Bernat de Merola, un dels membres més actius, fou amic de Guillem de Berguedà, el trobador, i s'enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic. Es casà amb Berenguera de Joval, amb la qual cosa augmentà considerablement el seu patrimoni amb castells com el d'Olius, Joval i Lavit.
Probablement fou Bernat de Merola qui feu construir la torre i la fortalesa. El seu nét, Bertran de Merola es va vendre el patrimoni familiar a Pere d'Olvan (1225). A finals del segle XIII els dominis del castell van passar als senyors de Berga. Posteriorment, totes les possessions dels senyors de Berga, juntament amb el comtat del Pallars, van esdevenir, per adquisició, possessions del rei. El 1363, la reina Leonor de Sicilia, dona de Pere el Ceremoniós, va vendre al mercader Pere Fresc de Berga el castell de Merola, juntament amb altres possessions i esglésies.
Leonor de Sicilia, dona de Pere el Ceremoniós, font:srabsenta.blogspot.com
 Veure informació Wikipedia Castell de Merola

dimarts, 2 de juliol de 2019

Llegenda El Noguer de Segueró

La pairalia del Noguer de Segueró és una gran mansió de senyors rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. És un monument del municipi de Beuda (Garrotxa) protegit com a bé cultural d'interès local.
La masia de Can Noguer de Segueró. La capella està dedicada a sant Teòfil màrtir
Molt a prop de la casa hi ha l'església romànica de Santa Maria de Segueró
foto:lagarrotxa.org, font:algunsgoigs.blogspot.com

Conta la llegenda ..."La vella masia del Noguer, segons uns o del Noer segons altres, es troba en el terme del poble de Sagaró, en el Gironès, i per això s'anomena correntment el "Noguer de Sagaró". L'hereu del Noguer de Sagaró volia casar-se, però preferia una noia humil i pobra a una del seu braç. Va vestir-se de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se'n va anar a la casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava casar-se amb una asilada. Feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren posar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la qui li fos més simpàtica; l'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà uu mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies qué formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué:
Tu seràs la pubilla del Noguer de Sagaró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró.
La sorpresa dels presents fou gran en sentir com aquell rústec pastor era l'home més ric de tota aquella contornada. No cal que ponderem el desesper de la qui l'havia menyspreat. La qui va acceptar el mocador i amb ell la mà del pastor va resultar que era coixeta però així i tot el Noguer s'hi va casar.

Historia
Aquesta llegenda és totalment fictícia. La genealogia dels Noguer s'inicià amb Jaume Noguer l'any 1203; seguiren 23 generacions d'hereus masculins. La sèrie acaba amb Dolors de Noguer i de Saleta (1828), casada amb Joaquim Olivas i de Zafont, de Lledó.
El cognom Noguer havia durat 644 anys. Les darreres generacions estan encapçalades per: Josefa Olivas i de Noguer, esposa d'Estanislau Vayreda i Vila, d'Olot; Joaquim Vayreda i Olivas i Francesc Vayreda i Trullol.
L'inici de la formació d'un vast patrimoni va començar amb el casament de Felicià Noguer i Creus amb la pubilla Anna Cases de Segueró, l'any 1591. En generacions successives i per enllaços matrimonials, s'incorporaren els béns de Can Barceló, de Tregurà, i els de Can Comelles, d'Avinyonet, que més tard s'arrodonirien encara amb adquisicions successòries i a títol onerós de finques diverses de la Garrotxa i de l'Empordà.

Porta d'accés al pati de Can Noguer.
Foto: 
lagarrotxa.org, font:algunsgoigs.blogspot.com

exterior de la casa, font:bcncatfilmcommission.com

saló de la casa, font:bcncatfilmcommission.com

Font de la informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades
Més informació Wikipedia El Noguer de Segueró
Més informació algunsgoigs.blogspot.com/goigs-sant-teofil-cal-noguer-de-seguero.html

Llegenda Infant Sant de Casserres

L'Infant Sant, Cos Sant o Sant Nin de Casserres és una relíquia, corresponent a un nadó, venerada durant segles a l'església del monestir de Sant Pere de Casserres, i vinculada a la seva fundació. Venerat popularment, l'Església Catòlica en prohibí el culte per tractar-se d'una llegenda fabulosa; això i la situació d'abandonament del monestir ha fet que aquest culte desaparegués durant el segle XX. 
Absis del monestir de Sant Pere de Casseres; a l'esquerra, armari on es guardava el cos sant, font:wikipedia
Segons la llegenda, fa molt de temps va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya. El nen era fill del vescomte Bremond I de Cardona. Als tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l’havien de carregar a sobre d’una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú no la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés havien de construir un monestir. Aquest monestir havia de ser en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi. Així ho varen fer.
Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res, la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, s’aturà a la punta de la península que es formà quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere el 1005 (consagrat en 1053 amb l'assistència d'Engúncia, mare del vescomte Bremond) i col.locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant Nin, que s’ha conservat incorrupte fins als nostres dies.
San Pere de Casserres, font:tenthmedieval.wordpress.com
 
San Pere de Casserres a la vora del riu Ter, font:lesmalesherbes.blogspot.com

Historia
Es tracta d'un cos sant (relíquia venerada d'algú que no consta en el Martirologi romà), cos momificat d'un nadó conservat dins una arqueta de fusta entapissada amb roba. S'exhibia en un armari de l'absis del presbiteri de l'església de Sant Pere de Casserres, entre altres relíquies. 
Conjunt de restes infantils del infant Sant de Casserres, font:tenthmedieval.wordpress.com

La llegenda no te cap fonament històric, no hi ha documents que demostrin que Bremond es casés i el testament n'especifica que morí sense descendència legítima.
La primera menció a l'Infant Sant és del vicari de Vic Segimon Terreras, en 1556. És el primer a donar per escrit la llegenda transmesa per tradició oral.

"Lo cos ab lo Cap del dit Infant está en la sacristia del dit Monestir, guardat y conservat com a Reliquia, y antiguament, per espay de alguns centenars d'anys, sempre que y havia esterelitat y falta d'aygua, bayxavan des del Monestir de Casserres fins en lo Riu, y nostre Sor concedia aygua y pluja convenient. Y per banyar tan sovint lo cap del dit Infant, se es lo cap apartat del cos y desfet, que sols resta dell uns troços de la testa, pero lo cos está més sencer, lo qual jo he vist y tingut en mas propias mans, y adorat moltas vegadas. (...) La historia de aquest Infant ... yo no la he trobada escrita en algun escriptor autentic; ni la he treta de archius o escripturas autenticas. Hela oyda de personas vellas naturals de aquella terra de Osona que habitavan cerca del Monestir, las quals la referian per tradició y memoria de altres personas. Jo no tinch esta historia del tot per certa; sols la he referida del modo que la he entesa. Be tinch per cocsa certa y molt pia que lo Infant es Sant y que succey cerca de ell y sa persona, y de la fundació de det Monestir alguna cosa prodigiosa"
Segons Pau Parassols: "En una arqueta tancada amb clau hi ha la mòmia del Sant Nin sencera, excepte el cap, i els ossos de la mà de la seva mare, amb un rètol molt antic: "Hic es corpus Infantis cujus causa hoc monasterium fundatum fuisse traditur. Hoc est manus matris ejusdem infantis"" ("Aquí hi ha el cos de l'infant a causa de qui aquest monestir fou fundat; aquí són també les mans de la seva mare"). 
Les relíquies d'aquest infant van ser molt venerades al monestir i quan hi havia sequera es baixava en processó fins al Ter i es mullava l'arca que contenia el nen, en les aigües del riu. Dintre l'arqueta, el cos estava cobert de cotó fluix; es creia que el cotó, en contacte amb el cos, guaria diversos mals, com el d'orella. Després que els monestir fou abandonat en 1767 i fos venut a particulars, la relíquia continuà al seu lloc. 
El 1904, el vicari general de Vic prohibeix donar culte al Sant Infant i a altres relíquies que es conserven a l'església del monestir perquè no constava que siguin autèntiques. En 1966 fou robada i desaparegué. L'historiador Antoni Pladevall diu que un excursionista se la va endur; en 1989, penedit, la retornà a un jesuïta de Sarrià qui, al seu torn, la tornà a la família Arisa, llavors propietària del monestir. Des de llavors es conserva al Mas Pla de Roda, propietat dels Arisa. Durant el temps passat, la mòmia s'havia desfet en part. 
Font de la informació Wikipedia Infant Sant de Casserres
Més informació Lesmalesherbes.blogspot.com


divendres, 28 de juny de 2019

Tradició La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. Està emparentada amb altres festes del foc del solstici d'estiu als Pirineus, com les falles d'Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema d'eth Haro de la Val d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d'aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.
font:tornaveu.cat
L'any 1955, Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S'iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d'estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu. 

Jacint Verdaguer, font:wikipedia
L'any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa es va anar estenent, i el foc que baixa del Canigó també va arribar al País Valencià.
El Canigó és una de les muntanyes amb més simbolisme del Pirineu català, font:wikipedia
Perquè aquest ritual sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d'arreu dels Països Catalans i, especialment, de la Catalunya Nord, es troben al refugi de Cortalets, a la vall de Cadí, al peu del Canigó. Hi arriben dissabte a la nit i s'allotgen al refugi o bé acampen amb tendes pels voltants. L'endemà al matí acompleixen el primer ritual dels Focs de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble o hort. Les branques i teies estan lligades amb una cinta que porta el nom de l'indret d'on provenen i algunes duen dibuixos i escrits amb desitjos per cremar a la foguera de Sant Joan. Tots aquests feixos de llenya es deixen apilats al voltant la creu de ferro que hi ha al cim de la muntanya fins a la nit en què s'encén la foguera.
font:amerasianaturaancestral.blogspot.com
Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des de 1965 resta encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà, i pugen al cim del Canigó, de 2.784 metres, on encenen una nova foguera, després de la lectura d'un manifest.

El Castellet de Perpinyà, lloc on des de 1965 es conserva ininterrompudament la flama amb què s'encenen les fogueres de la nit de Sant Joan, font:wikipedia
 
Encesa de la Flama al cim del Canigó, font:wikipedia
A trenc d'alba del 23 de juny, inicien el descens amb la Flama renovada. Juntament amb el grup d'excursionistes del "Cercle Jove" moltes altres persones es reuneixen al cim per agafar la flama i iniciar així el recorregut cap a diferents punts dels Països Catalans. 

La matinada del 23 de juny la Flama baixa del cim, font:wikipedia
Barcelona rep la flama a la plaça de Sant Jaume amb la cobla, l'àliga i els gegants de la ciutat, i des d'allà es duu fins als barris. A les Terres de l'Ebre i al Priorat, cada any és un poble diferent qui l’acull, i s’hi aplega gent de les comarques veïnes, que hi va en caravana de cotxes, amb l’hereu i la pubilla de la festa major de cada localitat.
Arribada de la flama del Canigó a la plaça Sant Jaume, font:plnova.cat

Rutes de la Flama del Canigó, font:Omnium.cat
Cada any, la Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional, així com per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals, socials i esportives dels Països Catalans. D'aquesta manera, i gràcies a centenars de voluntaris, el foc que ve de la muntanya il·lumina les revetlles populars que es fan al voltant del foc.
El President del Parlament de Catalunya rep la flama del Canigó, 2019, font:vozdigital.es

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu en aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes. Vet aquí una estrofa:
Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Veure informació Wikipedia Flama del Canigó
Més informació omnium.cat/flama-canigo
Més informació tradicat.cat