dijous, 23 de gener de 2020

Llegenda de La Cucafera de Tortosa

La Cucafera a la Llotja de Tortosa, font:wikipedia
"Fa molts anys arribà a Tortosa un jove d'una talla fora de la corrent de tant alt com era. De nom li deien Rufolet i venia d'un país molt llunyà per a rescatar una princesa, Rubí, qui havia estat encantada per un bruixot i amagada a una cova prop de Tortosa.
La Cova d'en Rubí, font:senderes.blogspot.com
S'encaminà, sortint pel portal de Remolins, a la bassa de Xaco. Pel camí sentí uns forts crits i, en atansar-se a una bassa, veié un follet que s'estava ofegant. Amb dues passes entrà a la bassa i el tragué. Aquest, en agraïment, el portà fins a la cova on estava Rubí i l'alertà de la presència d'una bestiola estranya que treia foc pels ulls i bromera per la boca. El follet explicà a Rufolet que la bestiola, a qui anomenaven Cucafera, perdria els seus poders i força si li tallaven la cua i les orelles.
El Follet i Rufolet, font:elefanttrompeta.cat
En entrar a la cova per salvar a Rubí aparegué amenaçant la Cucafera. El follet, a qui anomenaven Xaco, i els seus companys Pepo, Guari, Canasta, Xanca, Moixina i Mut havien esmolat molt bé l'espasa de Rufolet, qui d'un cop va poder tallar la cua i les orelles de la Cucafera i es convertí, d'aquesta manera, en una bèstia mansa.
Conte Jo sóc la Cu-ca-fe-ra de edicions Andana, font:agapea.com
Després de tot, Rufolet, Rubí, els follets i la cucafera tornaren cap a Tortosa. En entrar a la ciutat trobaren dolçainers i tambors que anaven a tocar a la processó de Corpus. Tots plegats formaren una estranya comitiva que embaladí tots els ciutadans. Des de llavors, tots ells obren la processó de Corpus, tot i que avui ja no són carn i ossos, perquè se'n van anar tots al país de Rufolet i encara no han tornat."
Els Gegants de Tortosa Rufo i Rubí, font:festafesta.net
Font de la informació: Ajuntament de Tortosa Festes La Cucafera
Altre llegenda mes antiga relaciona la Cucafera amb la Confraria de Pescadors de Sant Pere, que és la que històricament la treia en processó:
"Diuen les antigues llegendes, tan antigues com el riu, que els braus mariners del gremi de Sant Telmo van capturar al Fangar una Cucafera viva.
Platja del Fangar, font:mambaservice.com
En aquesta gesta hi participaven dos xabecs i tres galesses que esperaven que fes vent per remuntar el riu fins el Grao.
S’intentà primer, amb arpons, però la closca era tan dura que no se n’hi clavava cap i van decidir capturar-la amb llaços.
La cacera pesquera es realitzà al riu i se la perseguí amb barques de rems fins que amb els llaços la van dominar i cansar.
En acabat, la galessa «la linda tortosina» la pujà a remolc fins a Tortosa on tothom quedà sobtat d’aquell estrany animal.
Els braus mariners se n’ocuparen uns quants mesos perquè la volien ensinistrar i tornar-la mansa com un gosset; el pobre animal no s’adapta a la avida entre reixes i morí, a poc a poc, enyorat de la seva Alphac natal.
Els qui la van agafar, per perpetuitzar la seva gesta i recordar la Cucafera, van fer construir a un mestre de Titets una còpia de l’original Cucafera amb ferro i fusta, tot dotant-la de moviments i resorts.
Es diu que les cucaferes naixen dels ous que les femelles ponen entre el fang del pantà, on el sol els escalfa fins que comencen a sortir dels ous; molts d’aquestos desapareixien enfonsant-se en la arena i és per això que han estat molt poques cucaferes que sobreviuen d’una gran posta d’ous.
La cucafera fou un animal amfibi paregut a una gran tortuga. Conten alguns pescadors de la Confraria de Sant Pere, que s’alimenta d’esturions i peixos grossos; i que fuig de l’home, però que quan aquest l’ataca es defensa posant en moviment a  gran velocitat, al seua closca empaitant als seus enemics quan es mou per terra , i per l’aigua, va a gran velocitat cap a l’atacant i a cops l’enfonsa.»
Font de la informació:ipcite.cat La llegenda de la Cucafera de Tortosa

Historia
La cucafera és en bestiari popular un drac monstruós que tradicionalment ha precedit la processó del Corpus d’algunes ciutats de l'Antiga Corona d'Aragó (Tortosa, Morella) per representar la idolatria o l’heretgia. La primera Cucafera documentada a Catalunya és la de Montblanc que es remunta al segle XIV.
La Cucafera de Tortosa a la Festa del Reinaxament


Una de les formes més populars, s'emparenta amb la Tarasca de Provença. Es tractaria d'una mena de tortuga gegant, amb la closca d'aquest animal, però amb cap semblant al cocodril a la punta d'un coll extensible. Peta les dents d'una manera seguida que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius. A Tortosa es passejava la mare seguida de les seves dues filles. La seva existència es remunta al segle XVI i cap al 1600 ja tenia guanyada la seva fama. El cap de la cucafera s'assembla a una gàrgola de la Catedral, d'estil gòtic. Apareix al poema Romans X de Francesc Vicent Garcia i Torres del 1700
Font de la informació:Wikipedia Cucafera de Tortosa

La Llegenda a Tortosa
"Sempre ha estat poc clar l'origen de les bèsties que van davant de les processons als nostres pobles, principalment pel Corpus, si bé han acabat fent-se tan populars que acompanyen qualsevol manifestació de Festa Major.
foto antiga comitiva festes Tortosa anys 20, font:tortosaantiga.blogspot.com
Tortosa conservem d'aquestes bèsties: la Cucafera, que ha pres carta de ciutadania i s'ha escapat de les processons i les confraries -primer de la dels pescadors, després de la de la Cinta- per a campar per les seves entre la gent en qualsevol festa ciutadana. Això l'ha fet més amable que temible. Sembla que ha pres el consell del Rector de Vallfogona:


Procureu en esmenar-vos  fent, de aquesta hora en avant de Cuca-fera de bé. I nostre Senyor vos guard.

Però vull parlar encara d'altres bèsties que es passejaven a la processó, desaparegudes del nostre folklore sense deixar rastre, i que ara podem ressucitar gràcies al Rector de Vallfogona: "L'àguila, lo bou i els cavallets".
Les Cucaferes i altres bèsties del seguici a Tortosa, font:Ajuntament de Tortosa
 Font de la informació:Tortosa.cat festes personatges Cucafera

dimarts, 21 de gener de 2020

La Mulassa de Barcelona


La Mulassa, font:jrp
"La Mulassa de Barcelona és una figura que representa una mula engalanada i que sempre ha estat vinculada a la parròquia del Pi.
Té dos vessants coneguts i diferenciats. D’una banda, és membre del Bestiari Històric i del Seguici Popular de Barcelona, per la qual cosa participa en nombrosos actes protocol·laris, ocasions en què porta un ram de flors a la boca o una garlanda floral al coll. I, d’una altra banda, participa en correfocs i espectacles semblants, llançant foc des de quatre punts de la boca.
La Mulassa llançant foc, font:bestiari.cat
La història de la Mulassa es remunta al 1568, quan va sortir amb motiu d'una rebuda al rei Felip II, que es va fer amb tota la pompa i solemnitat. L'any 1601 participà a les festes de beatificació de Sant Ramon de Penyafort. D’aquesta data existeix una descripció del pare Rebullosa on apareix documentada com una simple carcassa formada per una bóta amb el cos cobert amb una tela. També sabem que el gremi de paraires, que tenia capella a Santa Maria del Pi, ja s’encarregava de custodiar-la i de fer-la participar en tots els actes.
Durant el segle XVII i gran part del XVIII es va anar convertint en un dels elements més divertits i esbojarrats del bestiari, famós pels espectacles de foc que encapçalava.
A partir del XVIII, amb els decrets de Nova Planta, li anaren restringint privilegis i limitant àmbits d’actuació i fins i tot el 1771 li prohibiren expressament de llançar coets.
L’any 1988, dins el projecte de recuperació de la imatgeria festiva de la Ciutat Vella, l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi decideix de fer una nova mulassa com la que havia passejat segles enrere per la ciutat. En aquest cas, però, es va decidir de reproduir la imatge realista d’una mula. Se’n va encarregar la construcció al mestre imatger Manel Casserras i Boix.
Petita historia de La Mulassa de Barcelona, il.lustrat per Pilarín Bayés de Luna, font:amazon
Actualment, la figura que trobem en les cercaviles i en els actes protocol·laris és una rèplica del 2005 feta per Manel Casserras i Solé, fill del constructor original; la vella, en canvi, es reserva per als espectacles de foc.
La Mulassa i el Lleó a les festes de Sant Josep Oriol, font:besitari.cat
La Mulassa de Barcelona és una peça que té ball propi: el «Ball de la Mulassa», amb música d’Eduard Casals i Ramis i coreografia de Xavier López. La dansa comença de manera suau, però a mesura que avança cada vegada es belluga més ràpidament i fa més bots i giravolts.

La rèplica de la figura es pot visitar a la Casa dels Entremesos, on és exposada permanent amb gran part del Seguici Popular. La peça original es guarda a l’església del Pi, com tots els entremesos antics de la parròquia."
Font de la informació:Barcelona.cat Cultura Popular La Mulassa
Creador 
Manel Casserras i Boix (Solsona, 1929 – 1996), sastre de professió fou un dels més grans creadors d'imatgeria festiva de Catalunya.
Wikipedia Manel Casserras i Boix 
 










Manel Casserras i Solé (Solsona, 22 de juliol de 1957 - 30 d'abril de 2015) va ser un escultor català, destacat constructor d'imatgeria festiva de Catalunya.
Wikipedia Manel Caserras i Solé

dilluns, 20 de gener de 2020

L'Àliga de Barcelona


L'Àliga de Barcelona, font:lacasadelsentremesos.cat
"L’Àliga de Barcelona és un element del bestiari popular català de la ciutat de Barcelona, al Barcelonès, on forma part del Seguici Popular de la Ciutat de Barcelona junt a altres elements com la Mulassa, el Lleó, el Drac o la Víbria. És junt amb els Gegants de Barcelona Ciutat el màxim representant protocol·lari de la ciutat de Barcelona.
L'Àliga de Barcelona està documentada des del segle XIV, i va viure la seva època més esplendorosa al segle XVI i al segle XVII quan era responsabilitat del Consell Municipal i, per aquest motiu, s'havia de presentar a qualsevol cerimònia, festa oficial o acte on assistís qualsevol del membre del Consell en representació de la ciutat.
font:bestiari.cat
També tenia el privilegi de poder ballar dins d'esglésies i a la processó de Corpus tenia el dret de desfilar just davant de la Custòdia.
font:barcelona.cat
Alguns pensen que l'àliga simbolitza l'evangelista sant Joan, que d'ençà de l'edat mitjana s'ha representat iconogràficament amb aquest ocell.
A l'agost de 1989, l'Àliga de Barcelona és recuperada com a element del Projecte de Recuperació de la Imatgeria Festiva de la Ciutat Vella sota responsabilitat de l'Associació de Festes de la Plaça Nova; aquesta va ser feta per Manel Caserras i Boix. Des del 1993 forma part del Seguici Popular de Barcelona, i encara avui encapçala el bestiari, al costat del Lleó de la ciutat. El 1998, l'Associació de Festes de la Plaça Nova va cedir oficialment la peça a la ciutat i des de llavors torna a ser considerada entremès municipal. 
L'any 2004, degut al pes de la figura original, es va presentar la rèplica de la figura que la va construir l'artista imatger Xavier Jansana i Font.
La figura original es pot visitar al Palau de la Virreina i la seva rèplica a la Casa dels Entremesos, on és exposada permanentment.
La musica que acompanya a l'Àliga. El Ball de l'Àliga és una composició en forma de dansa,  pensada per ser interpretada amb instruments de vent o fusta xeremia, continguda en un manuscrit de l'any 1756 que es conserva a l'Arxiu de la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona."

 Font de la informació:Wikipedia L'Àliga de Barcelona

Creador
Manel Caserras i Boix (Solsona, 1929 – 1996), sastre de professió fou un dels més grans creadors d'imatgeria festiva de Catalunya.
Wikipedia Manel Casserras i Boix 
font:Wikipedia














Xavier Jansana i Font
Xavierjansana.com
font:Xavierjansana.com

Llegenda El Cul de la Lleona de Girona

La Lleona de Girona, font:Wikipedia
"La Lleona és l'animal mític més típic Gironí amb les mosques de Sant Narcís. La columna de la Lleona és al carrer Calderers. L'animal s'hi enfila a una columna romànica (l'original és del segle XII).
No se sap el seu significat, però se suposa que podria ser una mena de reclam d'un hostal, l'hostal de la Lleona, situat allà mateix en temps passats. També podria indicar algun lloc de caràcter sagrat.
Una part de la columna estava empotrada a terra i això feia que les criatures poguessin tocar-li el cul si es estiravan una mica. Amb el pas del temps, el costum va anar canviant quan, en lloc de tocar-li el cul, algú va començar a besar-lo.
Diu la Llegenda que qui vol ser bon Gironí i es vol quedar sempre a Girona, o si vol tornar, ha de fer un petó al cul de la lleona."
Placa de l'Ajuntament de Girona, font:Pinterest

Font de la informació:Dolorsmatillo El cul de la lleona

Historia
L'anomenada Lleona de Girona o Cul de la lleona és una peça escultòrica de pedra calcària de Girona, datada del segle xii, que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva fama i valor popular han anat en augment sobretot des de 1986, any en què es va fer una còpia de l'original, conservat al Museu d'Art de Girona, i es va col·locar al carrer de Calderers, als peus de l'escala de l'església de Sant Feliu, un punt estratègic del Barri Vell de Girona.
El lleó, o lleona, és voluminós en relleu, i té una part del rostre i de la cua sensiblement deteriorada. Deixa veure unes grans urpes i el cap girat cap al costat.
La gent sempre hi vol peregrinar, i és un dels primers rituals de molts turistes tot just arribar a la ciutat. Antigament, els visitants havien de pujar fins a la figura de la lleona amb la força del seus braços, fins que, arran de l'allau de turistes, s'hi va instal·lar una escala per facilitar-hi l'accés.

La Lleona amb la columna i l'escala, font:Triadvisor
 Font de la informació:Wikipedia La Lleona
 

dijous, 16 de gener de 2020

Llegenda El Castell de Bell-lloc

Castell de Bell-lloc, font:catalunyamediaval.es
"Gueribert Guitard, senyor de Bell-lloc, era un noble respectat i ben rebut per altres senyors, i era tal la seva importància que quan el comte de Barcelona s'absentava de la ciutat ell quedava a càrrec dels afers d'Estat.
Durant una d'aquestes absències del comte un enviat papal arribà a la ciutat per tal de comprar cavalls i, com era habitual, fou el senyor de Bell-lloc l'encarregat d'atendre'l amb les distincions corresponents a una persona de tal rellevància.
Quan passaren a les negociacions Gueribert mostrà a l'enviat els millors cavalls que hi havia a la ciutat, els quals havien estat reservats especialment per a ell des del moment en que es conegué la seva vinguda a la ciutat. L'enviat del Papa, emperò, tot i conèixer la gran vàlua dels cavalls, n'oferí una quantitat molt baixa per ells, ja que volia guardar-se diners per a sí mateix; Gueribert considerà l'oferta com una ofensa contra l'honor de la ciutat, dels criadors de cavalls, del país i de sí mateix, i s'enfurismà, però per tal de mantenir les negociacions no ho deixà traslluir, ans tornà a demanar el mateix preu.

L'enviat, amb menyspreu, replicà que aquells cavalls no eren ni tan sols dignes d'ésser muntats per rodamons i que si volia pagar per ells era per caritat. Gueribert no tolerà aquesta injúria, de manera que, posseït per la ira, desembeinà el seu punyal i el clavà amb feresa al cor de l'enviat, donant-li mort.

Un cop s'adonà del que havia fet decidí fugir i amagar-se, doncs, encara que havia assassinat una persona vil, no deixava de ser un enviat papal, la qual cosa podia comportar importants represàlies, no només personals, sinó també polítiques.

Després d'abandonar la ciutat i vagar durant diversos dies, trobà un bon amagatall a la muntanya de Montjuïc, en una cova al davant del mar. S'hagué d'acostumar a viure en soledat, a alimentar-se dels peixos que podia pescar o dels petits animalons que era capaç de caçar, a passar fred durant la nit i a amagar-se si escoltava el so d'un altre ésser humà.
El matí en el qual es complien set anys des de la mort de l'enviat despertà boirós, i Gueribert, que es trobava assegut mirant el mar, veié la silueta d'una barca apropant-se cap a la seva cova, amb dos homes amb aspecte de pelegrins a sobre. No es mogué, i els dos homes, en un complet silenci, desembarcaren, i llavors Gueribert pogué veure que un tenia estigmes a les palmes de les mans i l'altre una cicatriu tot al voltant del coll, i amb aquests dos signes reconegué Sant Pere i Sant Pau, respectivament, davant dels quals s'agenollà.
Sant Pere, fontremnantnewspaper.com
Els dos sants li parlaren amb veu antiga i profunda i amb paraules suaus, i li explicaren que tothom mereix el perdó pels seus actes, i per aquest motiu el Papa els havia enviat per tal de concedir-li el perdó per l'assassinat de l'enviat, però com a complement a la penitència que ja havia realitzat vivint durant set anys semblantment a un ermità del desert de Tebaida, devia construir dos monestirs, un a cada extrem de la ciutat de Barcelona.
Gueribert plorà davant la generositat dels dos sants i davant la idea de poder tornar a veure la seva família, a la que tant havia trobat a faltar. Tornà alegre a casa seva, on fou molt ben rebut per tothom, però abans de res, ordenà fundar els dos monestirs, que foren el de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Pau del Camp, en honor dels dos sants.
Monastir de Sant Pau del Camp, font:barcelonabusturistic.cat
A més a més, per honorar per sempre els dos sants, manà construir sengles capelles al seu castell i afegí sis petxines a l'escut d'armes de la família, ja que fou per mar que arribaren els sants."
Escut al Castell de Bell-lloc, font:Catalunyamediaval.es
 Font de la informació:Llegendescatalanes.blogspot.com

Historia
La masia i l'antic Castell de Bell-lloc formen part d'una finca que està ubicada dins de el terme municipal de la Roca de l'Vallès (Vallès Oriental) però tocant a la població de Cardedeu. Antigament eren les terres dels comtes de Bell-lloc i fins a principis de segle XIX van ser un municipi independent.

Els orígens del castell de Bell-lloc es remunten a principis de segle XI quan al restaurador del monestir de Sant Pau de el Camp de Barcelona, Geribert Guitard, li van donar el castell de Bell-lloc i la seva capella de Sant Pere. En 1314 van recuperar la senyoria, que van continuar els seus successors. El títol de comte de Bell-lloc va ser concedit pel rei-arxiduc Carles III.
Font de la informació:Wikipedia.org Castillo de Bell-lloc

dimecres, 15 de gener de 2020

Llegenda El Mariner de Sant Pau

El Mariner de Sant Pau, font:El Tinter dels clássics - Publicacions de l'Abadia de Montserrat
"Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.
Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.
Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:
Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.
A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.
Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.
Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.
Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.
Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.
Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.
Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:
— Què és això?
— Això és un rem
— li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix
 Doncs, adéu-siau
respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.
Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:
“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.
Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:
 Sabríeu dir-me què és això?
 És una pala de forn 
respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra
— Què saps tu? 
li digué son pare, qui havia estat a marina
Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.
Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:
— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar!
li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona
Això és un culler
— Què dieu que és? 
preguntà el mariner, no entenent la paraula
— Un culler 
replicà el vell
— Mes, què és un culler?
preguntà l’empordanès
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla
— Doncs, aquí em quedo
respongué el mariner. I tal dit, tal fet.
Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.
Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada."
Font de la informació:Jacint Verdaguer, Detroiaaitaca.wordpress.com
Conte La Llegenda del mariner de Sant Pau, de Joan Soler i Amigó

Historia
Aquesta llegenda la va transmetre Jacint Verdaguer inspirant-se probablement en l’Odissea d’Homer (segle VIII AC), específicament en el retorn d'Odisseu a Ítaca,  Un retorn ple d’obstacles  fins que rep un missatge de Posidó que l’obliga a abandonar la seva nau:
 «Aleshores agafa un rem amanós i camina,
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpiguen
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus…
El dia en què et topis un altre pelegrí per ta via,
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre
llavors tu planta en terra el rem amanós…» (Cant XI)
D'altre banda El Mariner de Sant Pau és un edifici del municipi de Camprodon, a prop del poble de Sant Pau de Seguries (Ripollès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 
El Mariner de Sant Pau, font:Wikipedia
L'edifici és obra del segle XVI o XVII, però la documentació és anterior, del segle XIV com a mínim. Té prop seu una capella barroca dedicada a Sant Jaume. És de destacar la pallissa allargassada amb una singular combinació d'arcs i encavallades de fusta. Té prop seu una capella barroca dedicada a Sant Jaume.
Divisa present en el llindar de l’entrada, font:detroiaaitaca.wordpress.com
 Avui en dia és també casa de turisme rural i de celebracions.
Més informació:Wikipedia.org El Mariner de Sant Pau
font:El Mariner Celebracions
 Mes informació:Elmarinercelebracions.com


dimarts, 14 de gener de 2020

Llegenda Els Repicatruges d'Argentona

"Conta la història, allà a finals del segle XVII, que la vila d’Argentona va rebre la visita inesperada del bisbe de Barcelona. Durant la seva estada al poble, va amonestar al capellà per les condicions en què es trobava la parròquia, ja que entre d’altres coses havia trobat l’aviram passejant i picotejant lliurement pel cementiri, un fet que considerava un sacrilegi i de molt mal gust. Després d’això, el bisbe va anunciar una segona visita per tal d’observar si s’havien canviat algunes de les lamentables condicions en què es trobava l’església i el seu entorn.
Església de Sant Julià d'Argentona, font:elperiodico.com
El poble i el seu mossèn esperaven expectants la visita del bisbe de Barcelona, un fet que en aquells temps constituïa un esdeveniment de grans dimensions atès a la rellevància de l’estament eclesial i a les poques visites de personatges importants que poguessin alterar la vida quotidiana de la població. El campaner era l’encarregat d’estar a l’aguaït, de fer saber a toc de campana als argentonins si el bisbe s’hi acostava, per així poder-li fer una bona rebuda. 
Un bon dia, el campaner va veure des de la torre una munió de pols que s’aixecava riera enllà en direcció al poble, i automàticament va començar a repicar campanes per avisar que el bisbe s’hi acostava. Però quina va ser la sorpresa de la gent del poble al veure que aquella polseguera que s’aixecava no era pas la carrossa del bisbe, sinó un carro amb dues truges ben bacones. Des de llavors, a la gent d’Argentona se la coneix com a repicatruges."
Font de la informació:Spiritcatalunya.com

Hi ha una altra versió de la llegenda que diu ... "una vegada en un poble anomenat Argentona hi vivia un noi a qui mai li sortia res bé. Un dia el capellà li va dir que si volia treballar podia tocar les campanes. El noi no va dubtar i va acceptar la feina.

Quan ja portava un temps en aquesta tasca, el capellà li va explicar que havia de fer una feina molt important. Li va dir: "Mira noi, demà vindrà el bisbe, i vull que sigui un dia molt important. O sigui, que quan el vegis venir, toca les campanes ben fort!". El capellà li va recomanar que tan bon punt veies una boira de pols pel camí, ja podia començar a fer repicar les campanes.

El noi estava tan nerviós per si s’equivocava en l'encàrrec que va decidir quedar-se a dormir allí mateix. Llavors, l'endemà, en despertar-se, i mentre esperava que vingués el bisbe, va veure per la riera una nuvolada de pols. El noi es va pensar que era la carrossa del Bisbe que ja venia i va començar a tocar les campanes amb energia, fent sortir tot el poble de les seves cases per rebre l'autoritat. Però a mida que es va anar acostant més la polseguera, tothom va poder veure que qui arribava no era el bisbe, sinó un ramat de truges."
Font de la informació:Costadebarcelonamaresme.cat llegenda dels repicatruges d'argentona


La Llegenda en Argentona
"En l’actualitat l’única referència de caire festiu en Argentona a la història dels repicatruges és la Garrinada.

Es tracta de la festa que els joves d’Argentona organitzen des de l’any 2000 dins el programa d’actes de la festa major i, que com el seu nom indica, té el seu origen en la història el bisbe, el campaner i les truges."
Font de la informació:Spiritcatalunya.com/garrinada-2019/
Cartell de La Garrinada 2015, font:Argentona.cat

La Polseguera d'Argentona, font:bestiari.cat