dijous, 26 de març de 2020

Llegenda de Munussa i Lampègia

Munussa i Lampègia, font:llivia.org
"Fa anys i panys, quan les gallines tenien dents, a Catalunya hi va haver una invasió de sarraïns. Els sarraïns eren un grup de moros i berebers. Malgrat que varen fer la invasió de manera conjunta, arribà un moment en què els berebers sentiren aversió pel fanatisme exagerat dels moros i fins en certes ocasions feien el joc als cristians.Els berebers prengueren com a cabdill Munussa, que havia estat un dels més braus servidors del rei moro de Granada, Abderrahman. Aquell es féu fort a Llívia, des d'on desafiava la fúria del rei moro.
Munussa va enamorar-se bojament de la cristiana Lampègia, filla d'Eudis, duc d'Aquitània, que vivia a Tolosa, on s'havien refugiat gran nombre de cristians. Eudis prometé la mà de la seva filla a Munussa amb la condició que es convertís al cristianisme i ajudés els cristians a la reconquesta. Munussa fou batejat i casat secretament en una església de Besançon i tornà a Llívia, on es lliurà a les dolçors de la lluna de mel.
Munussa i Lampègia, número 26 d'Història i Llegenda, font:comicbookplus.com
Quan Abderrahman conegué la traïdoria de Munussa, foll d'ira, li envià un fort cos d'exèrcit dirigit per Gedhiben-Zeyam, amb ordre d'apoderar-se del castell i portar-li el cap de Munussa, costés el que costés. Els moros van atacar el castell de Llívia amb fúria irresistible i sorprengueren Munussa mal preparat, car les dolçors de l'amor li havien fet oblidar els rigors de la guerra. Munussa tingué temps de fugir del castell amb Lampègia. Quan Gedhi s'adonà que el cabdill se li havia escapat, donà ordres rigoroses a la seva tropa de cercar-lo i prometé un fort premi a qui el trobés.

L'enamorada parella fou trobada a la Molina, al terme d'Alp, prop d'una font dita, segons uns, d'En Planes, i, segons altres, de la Reina, en record d'haver-hi trobat els enamorats. A Munussa, li van tallar el cap, mentre Lampègia, la bellesa de la qual va deixar sorpresos els soldats, fou respectada i portada junt amb la testa del seu marit a la presència del capità de les forces. Gedhi també restà meravellat de la bellesa de Lampègia i decidí fer-ne present al seu senyor. La féu muntar en un cavall, a la cua del qual fou lligada i penjada la testa de Munussa per causar més dolor a Lampègia. En emprendre la retirada la comitiva va trobar-se a Ribes de Freser amb el rei Abderrahman, que acudia en ajuda de Gedhi. Va rebre el present de Lampègia amb gran goig i la va afegir al seu harem.
Font de la Reina a La Molina, font:jesuscanosanchez
Quan el duc d'Aquitània, pare de Lampègia, sabé el que havia passat, fou pres de gran indignació i armà un gran exèrcit format pels cristians fugitius de Catalunya i per molts berebers que sentien un gran odi contra els moros."
Font:Les cent millors llegendes populars de Joan Amades

Altre versió de la llegenda
Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort  dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca. Feia molts pocs anys que els musulmans havien vençut els anteriors ocupants de la península ibèrica, anomenats visigots. Llavors el Califa de Còrdova distribuí la terra entre els seus capitans. A Menussa, valent entre els valents, li correspongué la Cerdanya, l’alta i bonica plana en mig dels Pirineus, de neus fredes i estanys d’aigua blava.
Munussa, font:comicbookplus.com
Però més endins d’Europa encara governava Odó, Duc d’Aquitània, un dels visigots que encara no havien pogut vèncer. Odó era pacífic i vell, i ja fos perquè temia els atrevits musulmans, o perquè no era home de guerres, va voler fer la pau amb Menussa, el qual ja s’havia establert a la vella Lyvia, Així que Odó, amb l’esperança de fer una pau duradora convidà a Menussa a conèixer el seu palau de Carcassona, a la vora del riu Auda.
Conten els joglars que a la ciutat de Carcassona, la Princesa Lampègia, filla del Duc, quan un matí pujà a la torre més alta del castell, va veure avançar per la riba del riu Auda, arribava un gran seguici: el sol brillava sobre els escuts dels guerrers; les banderes, blaves i blanques, negres i roges, tremolaven al vent, i enmig dels timbals i les trompetes cavalcava Menussa amb el seu cavall de foc. Lampègia va córrer baixant les escales de la torre i preguntà al seu pare qui era aquell home que muntava el cavall del color de les cireres, i el pare li respongué que era Menussa, governador de Llívia entre els prats de la Cerdanya. I des d’aquell mateix dia la Princesa Lampègia quedà enamorada de Menussa. Però de moment l’amor de la princesa va haver de quedar en secret dins el seu cor, perquè la guerra entre el Califa de Còrdova i el seu pare era més important.
Menussa va ser rebut amb tota mena de festes al castell del Duc Odó, entre músiques o dinars. Menussa era ambiciós però també era un home cansat de la guerra, així que va escoltar amb satisfacció l’oferta de pau que li feia el Duc. Un cop escoltada la proposta d’Odó, Menussa va anar a descansar a les sales reservades per a ell en una part del palau. L’habitació de Menussa era adornada amb rics tapissos que representaven batalles de quan els visigots  encara eren prou poderosos per conquistar quasi tota Europa. Però aquells tapissos historiats que volien explicar el poder que havien tingut els antics visigots no van impressionar a Menussa.
Vet aquí, però, que la cambra de Menussa donava a l’hort del palau, i des d’una finestra va poder veure el més bell paisatge que hagués presenciat. I no eren pas el riu i les verdes muntanyes allò que va agradar a Menussa sinó una bonica jove que collia  pomes de l’hort ficant-les dins un cistell de palma. Menussa s’encantà amb la visió de la joveneta, de la gràcia de les seves mans i de la rossa cabellera que treia reflexos del sol del migdia. Ella, sense saber que se la miraven, seguí collint pomes  entre rialles i cançons, alegries que als ulls de Menussa afegien encara més motius de embadaliment.
Les converses entre Odó i el convidat musulmà continuaven, i tants dies com van durar, tants dies Menussa, en caure la tarda, s’abocava a la finestra per contemplar la noia de les pomes. Al final els dos governants van posar-se d’acord i van pactar una pau entre ells, i un acord per ajudar-se contra qualsevol altre que volgués agredir-los. Però vet aquí que no es posaven d’acord en la manera de segellar el compromís: el Duc oferia a Menussa casar-lo amb la seva filla, la Princesa d’Aquitània. Però Menussa que s’havia enamorat de la jove de l’hort del castell, buscava la manera de demanar al Duc que li concedís la ma d’aquella noia del jardí. Al final, però, Menussa, encara que un pel disgustat, va cedir perquè els seus visirs van aconsellar-li que acceptés la filla del Duc, un cop acceptada la Princesa demanarien a Odó que deixés anar la noia del jardí com acompanyant de la Princesa; segur que el Duc no els negaria aquell favor. I així va ser pactat, i encara que Menussa preferia la desconeguda noia de les pomes, sabia que si volia salvar l’acord de pau havia d’acceptar per esposa la Princesa Lampègia, filla d’Odó, una dona que imaginava pretensiosa i presumida. I quina no va ser la sorpresa i alegria de Menussa en descobrir, el dia del casament, que la Princesa Lampègia no era altra que la noia de les pomes de la qual ell se n’havia enamorat secretament.
—Bella collidora de pomes; Princesa d’Aquitània —va dir-li a l’orella quan li hi van presentar— M’heu robat el cor mentre collíeu les daurades fruites del vostre jardí.
I llavors fou Lampègia qui confessà a Menussa que havia estat ella qui primer s’havia enamorat només veure’l dalt del seu cavall vermell, amb els cabells al vent i el sol brillant-li a la cara.
Però la bona sort no dura sempre i l’amor de Lampègia i el seu amat, i també la pau entre Menussa i el Duc d’Aquitania, van ser un gran somni, però breu. A la resplendent Còrdova, capital d’Al-Andalús. l’Emir Al-Hisam, desconfiant de la tribu de Menussa, a qui no tenia gens de confiança, quan va saber els pactes establerts entre el governador de Llívia i el Duc Odó, va decidir enviar als Pirineus, camí de la Cerdanya, un grans exercit per desfer aquella aliança que podia perjudicar el poder dels musulmans de Còrdova. Així que Al-Hisam, al capdavant de cinc mil homes d’a peu i tres mil a cavall, va pujar les muntanyes per la vora del riu Segre fins arribar a la seu de l’Urgell, i des de la seu de l’Urgell Al-Hisam va atacar Llívia de la Cerdanya, encerclant la fortalesa existent del turó. Les tropes de l’Emir eren incomptables, en canvi els guerrers de Menussa eren escassos, no passaven de mil entre homes d’a peu i a cavall, a més dels pastors i bosquerols cerretans addictes. L’hora fatal va arribar per a Menussa i per la seva Princesa, el somni d’amor entre el musulmà i la cristiana no havia durat gaire.
Ja de nit, adonant-se que tota resistència era inútil i que els soldats de l’Emir, havent assaltat les muralles del castell, començaven a incendiar les cases de la vila, Menussa decidí escapar-se amb Lampègia; fugirien pels camins de la muntanya fins trobar el riu Auda, i el seguirien fins Carcassona, on resistia Odó, el darrer Duc d’Aquitània.
Enmig dels soldats que cremaven a robaven, enmig de mobles desballestats i cases enrunades, en mig dels xiscles dels malferits, els dos amants aconseguiren arribar a les cavallerisses on els esperava Lleó el cavall vermell. Van muntar-los els dos i l’animal partí veloç amb ales a les potes. Però no va poder passar per entre els soldats sense que un dels guerrers que vigilava els reconegué i donà l’alarma.
—Menussa fuig! Menussa fuig! Ell i la Princesa; a l’arma a l’arma!
A quatre llegües de Llívia, vora una font d’aigües transparents, van voler reposar. Menussa no se’n fiava, però no advertint cap senyal dels perseguidors, descavalcà ell i la Princesa per refrescar-se. I allà mateix els assaltaren quatre soldats de l’Emir que els sorprengueren a traidoria.
font:comicbookplus.com
En veure’s rodejat i sense cap sortida, valent com un ós, Menussa es llançà a la desperada contra els enemics. Lluità amb braó i agilitat, i ferí dos dels perseguidors. Però al final va ser vençut i va caure com un valent.
font:comicbookplus.com
Lampègia, horroritzada, hagué de veure com moria el seu amor en mig d’una gran taca de sang que enrogí la terra. Acabada la lluita, un dels soldats prengué Menussa pels cabells i d’un cop d’espasa li separà el cap del cos, i lligant-lo a la cua del cavall vermell, li donà una plantofada a les anques perquè el cavall es posés a córrer pels camins dels Pirineus.
I diuen que les nits que la Cerdanya es queda sense lluna, vora la font on van matar Menussa pot sentir-se plorar la Princesa Lampègia pel seu amat musulmà, i es pot oir cavalcar el cavall de Menussa pel damunt els cingles, amb el cap del seu amo encara lligat a la cua.
Font de la informació:Llivia.org Cultura Lampegia i Menussa.html

Història
"Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí (? - prop de Poitiers, 732) fou valí de l'Àndalus (721 i 730-732).
Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, font:fr.wikipedia.org
Conegut per la seva pietat i devoció i per la seva equitat a l'hora de repartir el botí, quan el 10 de juny del 721 el valí As-Samh al-Khawlaní va morir a la Batalla de Tolosa lluitant contra el duc Odó el Gran, Eudó o Eudes d'Aquitània, els seus soldats el varen proclamar nou valí. La seva primera decisió fou posar a resguard les restes de l'exèrcit a Narbona, la qual cosa no devia ser fàcil, ja que la retirada quedava tallada per la fortalesa de Carcassona.
L'agost del mateix any, el valí d'Ifríqiya va acabar amb la interinitat d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, tot nomenant Anbassa al-Kalbí nou valí. Després de la destitució d'Al-Hàytham al-Kilabí, el nou valí, Muhàmmad al-Aixjaí, el va designar novament valí, per ordre del califa de Damasc, Hixam ibn Abd-al-Màlik, l'any 730. El nou valí comptava amb el suport califal per prosseguir l'expansió musulmana cap al nord, a Ifranja (França), el que implicava trencar la treva que des del 725 o 726 es mantenia amb el duc (semi-independent) d'Aquitània, Odó. Aquell any i el següent va enviar expedicions a Astúries.
El 730 Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va enviar l'exèrcit cap al nord, però es creu que va donar seguretats a Odó el Gran que mantindria la treva. Les forces musulmanes van respectar el territori aquità i van avançar per la ruta d'Anbassa ibn Suhaym al-Kalbí, seguint la vall del Roine, devastant la regió d'Avinyó i l'Usès.
Duc Odo, font:geni.com
La incursió del 730 es va repetir el 731 arribant a la ciutat d'Autun, que va ser assetjada sense que pogués ser presa. Aquitània es va mantenir al marge de la lluita, la qual cosa va ser considerada una traïció pel majordom de la cort merovingia, Carles Martell.
Carles Martell, font:gariadvogado.blogspot.com
Odó va mantenir una aliança formal o tàcita amb Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí i amb el valí de Narbona, Uthman ibn Naissa, anomenat Munusa pels francs. Quan Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí es va retirar d'Autun i va tornar a Septimània, Carles Martell va trencar la treva que es mantenia amb Odó i va atacar Aquitània, probablement a mitjan 731.
Només iniciar-se la guerra entre Carles Martell i Odó, aquest va obtenir una gran victòria diplomàtica quan Munusa, que era amazic, es va rebel·lar, i va concertar un tractat de pau i una aliança formal amb Odó. El duc aquità s'assegurava així una rereguarda tranquil·la, o potser fins i tot un suport en la seva lluita contra el majordom franc. Munussa, per la seva part, s'assegurava la tranquil·litat a la seva esquena per tal de fer enfront a les forces del valí de l'Àndalus. A més, en cas de necessitat, podia obtenir suport, protecció o refugi a Aquitània. L'acord entre ambdós es va segellar amb l'enllaç de Munussa amb Lampègia, filla d'Odó, que probablement va tenir lloc a Bordeus (a on es va desplaçar Munusa).
Una vegada fet públic el tractat amb els aquitans, Uthman ibn Naissa es va declarar contrari a la manera com les autoritats àrabs del valiat tractaven els amazics a la regió de Sartàniya en defensa dels quals va envair aquesta regió. Les guarnicions de la zona, que estaven formades per àrabs del nord, van resistir l'escomesa, recolzades per la població local hispanoromana o pels gots, però van acabar derrotades i Munussa esdevenir el senyor de la regió. Anambad, probablement bisbe d'Urgell, va ser condemnat a morir a la foguera per haver col·laborat amb els àrabs doncs se suposa que l'autoritat moral del bisbe va influir en l'hostilitat de la població local als amazics. Tot i que és l'únic cas conegut, probablement no va ser l'únic represaliat.
La notícia de la rebel·lió va arribar a Còrdova, on residia Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, ja avançat l'any 731. El fet era tan alarmant que el valí no va dubtar a trametre un esquadró de cavalleria lleugera sota el comandament del general sirià Gedhi ibn Zeyan. Probablement aquest general va arribar a la regió rebel a la tardor del 731. Les forces de Gedhi van atacar la Cerdanya, on es trobava Munussa amb les seves forces, que es va refugiar a Llívia, on fou assetjat (setge de Llívia). Els amazics van ser vençuts i Munussa es va refugiar a la capital de la comarca, Llívia, on poc després va quedar assetjat per Gedhi ben Zeyàn, el qual va ordenar tallar el subministrament d'aigua a la ciutat. La situació es va fer desesperada i, essent inevitable la rendició, Munussa va fugir aprofitant la foscor de la nit, juntament a la seva dona i alguns fidels. Un endarreriment per tal de salvar Lampègia de caure en mans dels seus perseguidors, va permetre a les forces sirianes atrapar el grup. Munussa es va negar a rendir-se i, per evitar ser capturat, es va suïcidar llançant-se a un precipici. Lampègia va ser capturada i enviada al valí Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí juntament amb el cap tallat de Munussa. La rebel·lió estava liquidada, però calia castigar el duc aquità que l'havia recolzat. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va decidir trencar el tractat del 725 i va ordenar la preparació d'un gran exèrcit que la propera primavera de l'any 732 havia d'assolar Aquitània.
El 732 es va escollir la ruta de Pamplona i Roncesvalls per penetrar en el ducat aquità, tot avançant per l'antiga via romana cap a Bordeus, ciutat que va ser presa i ocupada després de la batalla de Bordeus. Tot el país al sud del riu Garona, o a la vora d'aquest riu, va ser saquejat amb virulència durant algun temps. Odó els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven la Garona, però va ser derrotat. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va avançar imparable cap a Angulema i Poitiers, ciutat que va ser saquejada. El duc aquità es va veure precisat a recompondre la seva relació amb Carles Martell, al qual no solament va sol·licitar la pau, sinó que li va oferir la submissió i li va demanar ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell, que ja s'havia retirat del ducat (probablement avançat l'any 731), va enviar ràpidament un exèrcit.
Abast màxim de conquesta islàmica a Europa, font:Reddit.com
Després de saquejar la regió de Poitiers, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va prosseguir cap al nord el seu avanç, en direcció a l'abadia de Sant Martí de Tours. Però en el camí entre Poitiers i Tours, a uns 20 km al nord-est de Poitiers, li van sortir a l'encontre les forces del duc Odó, que ja s'havien reunit amb els reforços enviats per Carles Martell, i es va lliurar la batalla coneguda com a batalla de Tours (o de Poitiers) pels cristians, i batalla del Balat aix-Xuhadà (del Camí dels Màrtirs) pels musulmans, l'octubre del 732. Les tropes àrabs van ser derrotades i Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí hi va trobar la mort. Els sobrevivents es van retirar en desordre cap a Narbona. La data de la batalla és incerta, car per a uns es va lliurar el dia 8 d'octubre, mentre altres asseguren que va ser a finals de mes."
Font de la informació:Viquipèdia Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí
Batalla de Tours o Poitiers de Charles de Steuben, font:peopleus.blogspot.com

La Llegenda i Llívia
A Llívia a la plaça de Lampègia es pot veure un mosaic modern en record de la figura de Lampègia.
"En record de Lampègia, princesa de la pau i l'amor", font:google
La Geganta de Llívia Lampègia, font:agora.xtec.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada